dilluns, 25 de març del 2024

El què necessites —no— és amor romàntic (III)



 Pel·lícula: Frankenweenie

Títol original: Frankenweenie

Títol en castellà: Frankenweenie

Génere: Animació stop motion - Fantasia

País: USA

Idioma original: Anglès nordamericà

Any d'estrena: 2012

Director: Tim Burton

Intérprets principals (veus): Martin Short, Martin Landau, Catherine O’Hara. Winona Ryder...

De què va: Víctor, un nen amb molta curiositat i bon indagador, busca la forma de recuperar el seu gos Sparky, mort en un accident. Les seves troballes impactaran fortament en alguns dels seus companys, que el voldran imitar sense tenir en compte ni l’ètica bàsica de l’investigador ni que el mètode científic s’ha de portar de manera escrupolosa.

I l'amor? Aquí es tracta més que res de l’amor cap a aquells que podríem considerar inferiors en intel·lecte: les nostres mascotes. Les estimem realment, o bé només ens serveixen per adular el nostre ego, disposar d’un ésser més dèbil sobre qui exercir domini, o algú capaç de convertir-se en un receptacle de les nostres neurosis?

També es parlarà de l’amor al coneixement i a la veritat.

Qualificació: Molt interessant. El nostre heroi, fondament ferit per la mort del seu estimat gosset, haurà de lluitar contra la incomprensió, l’estupidesa, l’enveja i la vanitat dels seus veïns i companys. Fruit de tanta incompetència serà l’aparició d’una nodrida sèrie de monstres de pel·lícules de terror dels anys 40 i 50 que faran les delícies dels aficionats al cinema.

Excel·lents els -inquietants- nens de la classe, i el professor de ciències, el senyor Rzykruski, bandejat del poble només perquè ensenya a pensar als seus petits deixebles. Ja ho diu el professor: la gent vol accedir a tots els avantatges que els dóna la ciència, però no que es respongui a les preguntes que ella planteja.

I aquest cop, com que és l’amor qui guia les passes de Víctor, la història de Frankenstein tindrà un final feliç. Sparky s’ho mereix.





divendres, 3 de març del 2023

La puta llengua que no em dóna la gana d'aprendre

 Ha saltat als mitjans una notícia d'aquestes més aviat poca-soltes però que l'omnipresència de les xarxes esbomba a tort i a dret: una pretesa infermera de la Vall d'Hebron, a Barcelona, ha publicat a TikTok un vídeo en el qual es queixa de l'obligació d'aprendre el puto català i haver de presentar el puto C1 per accedir a les oposicions.

Com he dit, és una història poca-solta protagonitzada per una indivídua poca-solta, tot i que no tindria més importància (centenars de milers de persones deuen dir coses semblants cada dia) si no fos pel seu poc seny de fer-ho viral, suposo que com una forma d'autoafirmació típicament choni o garrula.

Fins aquí diria que és una de tantes bajanades que constantment apareixen a les xarxes si no fos per un detall que a mi personalment m'ha fet mal. Em refereixo a la seva professió i al que d'ella s'espera quant a empatia i atenció als pacients.

Quins ideals van imbuir la suposada vocació d'aquesta senyoreta per la feina que ha escollit? Té en compte que una tasca com la seva implica treballar el que jo anomeno les tres bases de la terapia?:

1. INTENCIÓ: la intenció de fer un bé a la persona a la qual tractem. La intenció és aquest sentiment que percebem en nosaltres mateixos en el moment que enfrontem un ésser que necessita la nostra cura. La intenció d'un professional sanitari sempre serà enfocar el seu pacient cap a la salut. I no oblidem que la salut és un estat de benestar físic, mental i social (OMS dixit), no només que et sàpiguen punxar una intravenosa.

2. ATENCIÓ: Per als grans practicants de l'atenció terapèutica, un professional ha de tenir en compte, a l'hora de tractar un pacient, els nivells físic, intelectual, emocional, sensorial, interactual, nutricional, contextual i espiritual. Aquesta classe, o no la van fer a la seva escola, o aquell dia estava amb la grip.

També s'estableixen les Cinc Llibertats que s'han de preservar en qualsevol atenció terapéutica:

-Veure i sentir el que hi ha, no el que (segons jo) hauria d'haver

-Permetre al pacient dir el què realment pensa i sent, no el què (segons jo) hauria de pensar i sentir

-Permetre al pacient sentir el què sent, no el què (segons jo) ha de sentir.

-Ensenyar al pacient a expressar allò que desitja, sense demanar contínuament permís

-Ensenyar al pacient a ser autònom i prendre les seves decisions

Altres comentaris al respecte, en obres de referència, fan émfasi en establir un diàleg respectuós, atendre correctament a la família del malalt, mimar la comunicació, reconéixer que la relació terapeuta-pacient és una relació humana en què no hi ha superiors i inferiors.

3. SUGGESTIÓ: és aquest un aspecte sovint oblidat. Allò que el terapeuta diu, ja sigui de forma conscient o inconscient, verbalment o no verbal, influeix de forma directa en la ment del pacient. Una persona malalta confia en el seu metge, en la seva infermera, beu de les seves opinions. La suggestió no actúa sobre la voluntat del pacient, sinó sobre la seva imaginació, que de la seva banda, impacta fortament a l'inconscient. D'aquí que una atenció descurada i poc respectuosa comprometi greument el benestar psíquic i les possibilitats de sanació.

Tot plegat, realment, li deu de sonar a xinès (un altre puto idioma raro, suposo, per a ella) des del moment que és capaç de menysprear la forma d'expressió d'unes persones, que, no oblidem, estan a la seva terra i parlant un idioma oficial.

Sembla que a Galícia també es va manifestar de forma semblant. O sigui, és un exemple vivent de la superioritat i falta d'interés i empatia d'un cert tipus de gent, que no considero que siguin els més ben qualificats per atendre altres persones, i molt menys, malalts. Si aquesta senyoreta es dediquès a tasques sobre objectes inanimats no tindria més importància, però el cas és que, sense tenir el més mínim d'empatia i fins i tot de bona educació bàsica, s'ha volgut dedicar a ser infermera.

No sé què en diria Jean Watson, la gran teòrica de les cures d'enfermeria del segle XX-XXI, si la sentís parlar. És possible que a la nostra protagonista li sigui ben igual perquè ni tan sols sap de qui es tracta.

Fa ja molts anys vaig treballar d'infermera en una petita clínica. Van ingressar d'urgència una noia amb perill d'avortament; era estrangera i estava de vacances, no parlava castellà ni francès ni anglès. Recordo com vam patir nosaltres, les infermeres, per donar-li un bon suport, com ella s'esforçava en fer-se entendre i en comprendre les nostres explicacions. Finalment va perdre el fill, un avortament molt traumàtic que a més va fer necessària la seva entrada a quiròfan. El seu marit anava boig arreglant papers i no hi era en el moment terrible en què tot es va acabar. La impotència que jo sentia en no poder expressar consol va ser terrible. He d'agrair que els humans podem manifestar-nos amb la mirada, el somriure i les expressions facials, prement una mà o acaronant un front. Però la llengua, ah, la llengua és bàsica, la llengua que vam mamar amb la llet de la mare és el nostre suport.

Creu aquesta senyoreta infermera que menysprear les persones que parlen català la fa millor persona? Creu que parlar en català és un puto luxe que no se'ns ha de permetre ni consentir? Creu que el seu puto idioma és superior?

Tingueu en compte que jo sóc castellanoparlant d'origen i actualment bilingüe castellà-català, a més de poder expressar-me còmodament en francès i de forma bàsica en anglès. I les persones grans que no parlen correctament el castellà? No tenen dret què se les atengui i comprengui, repeteixo, en la seva pròpia terra i en una llengua oficial?

I per acabar la cosa, esparverada per la reacció dolenta de segons qui, ara es fa la víctima i clama per la comprensió, no de persones raonables, sinó de l'espanyolisme més ranci, diguem'ho en totes les lletres, perquè ara ja m'és igual qui s'enfadi i qui no.

No, nena, no. No tens raó, l'has espifiada i bé. I no tens, almenys en aquests moments, l'empatia, l'amabilitat i l'amor que calen en una professió com la que has escollit. Tant de bo que canvïis, pel teu bé, i pel de les persones que hauran de rebre les teves "atencions".

diumenge, 19 de febrer del 2023

El què necessites —no— és amor (romàntic) (II)


Pel·lícula: Ser o no ser

Títol original: To Be or Not to Be

Títol en castellà: Ser o no ser

Génere: Comèdia negra satírica

País: USA

Idioma original: Anglès nordamericà

Any d'estrena: 1942

Director: Ernst Lubitsch

Intérprets principals: Carole Lombard, Jack Benny, Robert Stack, i una munió d'excel·lents secundaris.

De què va: A Varsòvia, durant l'ocupació alemanya, un espía polonés al servei de la Gestapo té la intenció de portar als invasors la llista de col·laboradors de la Resistència. La companyia de teatre de Joseph i Maria Tura es veurà embolicada en l'afer, i miraran d'impedir l'entrega. En el seu pla embogit es barregen disfresses, discursos, entrades i sortides teatrals i una visita de l'autèntic Adolf Hitler.

I l'amor? En tenim de tot tipus: l'embolic romàntic entre Maria Tura i el jove i atractiu aviador, el conjugal de Joseph i Maria, l'enamorament o millor, desig sexual, del traidor Siletsky envers Maria, la gelosia descontrolada de Joseph, la passió del coronel Erhardt també per Maria... I l'amor dels polonesos cap a la seva terra, que volen defensar com bonament poden.

Qualificació: Una meravella, amb escenes divertidíssimes i d'altres que et fan pensar. I la gran pregunta: és Maria Tura una esposa honesta? Ah... Ja veurem...




Pel·lícula: Delictes i faltes

Títol original: Crimes and Misdemeanors

Títol en castellà: Delitos y faltas

Génere: Comèdia dramàtica coral

País: USA

Idioma original: Anglès nordamericà

Any d'estrena: 1989

Director: Woody Allen

Intérprets principals: Woody Allen, Martin Landau, Alan Alda, Mia Farrow, Anjelica Huston i molts més, tots molt adequats en els seus papers.

De què va: Entrem en la vida de dos homes de procedències molt diferents i que no es coneixen entre ells: Judah, un metge de gran fama, i Clifford, un director de documentals. Tots dos es veuen abocats a terribles crisis en la seva vida i han de prendre decisions trascendentals. Al final, aquests dos desconeguts coincideixen en una festa i un amb l'altre aboquen el seu dolor i el seu desconcert en una confessió irrepetible.

I l'amor? El còmic (o aixó sembla) de Clifford contra el dramàtic de Judah. I els enganys, les trampes, les suposadament petites faltes i els greus delictes que comet una serie de gent que sembla honesta, i no ho és, amb l'excusa de l'amor. I pel mig, les males experiències de la germana de Clifford, la relació d'aquest amb la seva esposa, el seu enamorament per una actriu, el seu odi pel seu cunyat... Tot plegat texeix una teranyina de relacions amoroses que s'aboquen a un final desolat, penso que el millor de la filmografia de Woody Allen.

Qualificació: Imprescindible, una obra mestra.

dimarts, 14 de febrer del 2023

El què necessites —no— és amor (romàntic) (I)

 


Il·lustracions d'amor de Zac Retz.
Extret de https://genial.guru/inspiracion-pareja/15-ilustraciones-que-te-contaran-todo-acerca-del-amor-y-el-romance-22305/

En aquesta época de l'any és gairebé impossible no sentir la parauleta amor en un o altre context. Ja sigui pels esgarrifosos anuncis de productes per Sant Valentí com pels comentaris d'uns i altres:

—Aviat serà el dia dels enamorats

—Qui són, aquests?

—Tu i jo, sense anar més lluny

—Ha, ha, ha, ha, ha, ha.....


—Ei, avui és el dia dels Enamorats (així, amb majúscula, i amb veu insinuantment intencionada)

—OK, els truques i els felicites (to distant i rialler, Maitena dixit).


I així fins avorrir. I molt. Fins fer agafar mania a la parauleta amor.

Però l'amor no és pas regalar uns bombonets o un coixí vermell (ep, que no és cap pecat, si es fa), l'amor no esgota el seu significat en aquests afers romàntics. Un cop, fa molts anys, vaig llegir en algun lloc que l'amor romàntic és un paràsit, una imitació barata, una falsedat i un engany. Qui ho va escriure, apart que estiguès potser tip i cuit d'anuncis de Sant Valentí, no deixava de tenir raó, i molta.

Fa ja més de déu anys vaig publicar alguns petits articles en aquesta pàgina (podeu cercar l'etiqueta amor a la llista) i en una d'elles vaig incloure el famós text sobre l'amor que es troba a l'anomenada Carta als cristians de Corint, atribuït a Pau de Tars. En ella ens expliquen com és l'amor:

"Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident.

Si tingués el do de profecia i penetrés tots els misteris amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res.

Si repartís tots els meus béns als pobres (...) i tingués així un motiu de glòria, pero no estimés, de res no em serviria.

L'amor és pacient, és bondadós, no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni interessat, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat.

Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta (...)"

Vaja, tot el contrari de l'amor romàntic: exigent, gelós, competitiu, agressiu... És clar, qui no ha conegut l'amor se suposa que s'ha de conformar amb aquest succedani procedent directament del desig sexual, i esperar, com qui espera el manà o la Parusia, que d'aquesta col·lecció de reaccions hormonals neixi quelcom més consistent, directament del no res, sense haver de construir la més mínima cosa.

No passa res, per deixar-se emportar per l'instint sexual, mentre no es faci mal a ningú. El que ja comença a fer pudor és aquesta confusió (mal) intencionada entre l'amor i el desig. Aquest engany està fent molt de mal a molts jovenets i jovenetes que viuen en la falsa esperança de trobar la mitja taronja, el príncep blau o, ja posats, el/la millor amic/ga, una altre concepte més fals que una foto selfie d'un home de les cavernes de bracet amb un tigre de dents de sabre.

Si mireu la il·lustració que encapçala aquest post vereu una imatge realment tendre, no romàntica. L'amor no és exclusivista, expandeix l'interés per allò que ens és comú. Ja siguin gats, aficions o projectes, l'amor els transfigurarà i els convertirà en quelcom molt millor.

Jo, que soc molt aficionada al cinema, he de dir que detesto cordialment les películes romàntiques. En general, els tinc tírria. Però...

Peró com en tot, en mig de la brossa es troben les perles, i m'he divertit, i no poc, fent una llista de les que considero "les millors películes d'amor". Ep, no romàntiques, tot i que alguna es colarà, és clar.

Així, d'un primer cop d'ull, n'he trobat gairebé quaranta! I això que darrerament no gasto gaire en anar al cine. Hi ha de tot, drama, comèdia, bogeria i romanticisme.

Doncs en un proper post començarem la repassada. 

Com sempre, espero que us agradarà!


dilluns, 12 de desembre del 2022

Una noia morta

 



Títol original: Maigret et la Jeune Morte

Títol en castellà: Maigret y la muchacha muerta

Génere: Novel·la policíaca

País d'edició: Bèlgica

Idioma original: Francès

Any de la primera edició: 1954

Autor: Georges Simenon (Bèlgica, 1903-1989)

De què va: Una matinada, en un carrer de París, troben el cadàver d'una noia molt jove i sense documentació. Abans que res, han de saber de qui es tracta. Després, si és possible, resoldre el cas.

Comentari-píndola: Obra molt allunyada dels CSI i les seves anàlisis d'ADN, ens presenta a canvi una investigació modèlica i pacient, apassionant, que ens portarà a descobrir qui era aquesta pobra noia, perquè va ser llençada com una deixalla en mig de la nit, i qui la va assassinar. I detenir-lo, és clar!


Esperit retorçat a la vegada que magnífic (i prolífic) escriptor, Simenon serà recordat especialment pels seus relats protagonitzats pel comissari Maigret. És clar que a les històries de Maigret no només hi surt ell: veiem desfilar els seus ajudants, —gairebé sempre Lucas, Janvier i Lapointe—, la seva bona esposa (la senyora Maigret), la prefectura en Quai des Orfèvres, el bar d'on pugen els entrepans i la cervesa les nits d'interrogatori, els jutges de guàrdia...i París. Un París ben poc glamurós, un París de la preguerra i la posguerra fins els anys setanta, ple d'obrers i mestresses de casa, de menestrals i lladregots de poca monta, de burgesos enriquits i immigrants desesperats. Un París proper i entranyable. 

És difícil recomanar obres concretes dins la immensa obra de Simenon, però a mi m'han agradat molt:

Signat Picpus (Signé Picpus 1941)

Les vacances de Maigret (Les vacances de Maigret 1947)

Maigret es diverteix (Maigret s'amuse 1956)

La cita dels Terranoves (Au rendez-vous des Terre-neuves 1947)

Maigret viatja (Maigret voyage 1957)

Una confidència de Maigret (Une confidence de Maigret 1959)

Maigret i les bones persones (Maigret et les braves gens 1961)




dijous, 24 de novembre del 2022

Cap de pardals

 

La Roxy i els nens


Títol original: Pudd'nhead Wilson

Títol en castellà: Cabeza de chorlito

Génere: Novel·la determinista

País d'edició: USA

Idioma original: Anglès nordamericà

Any de la primera edició: 1894

Autor: Mark Twain (Samuel Longhorne Clemens, Missouri USA, 1835-1910)

De què va: Ambientada en un poblet de la vora del Mississippi, ens relata una terrible tragèdia provocada, en darrer terme, per les injustícies i crueltats del sistema esclavista.

Comentari-píndola: La degradació que provoca l'esclavitud arrossega i enfonsa la dignitat de tots els implicats en aquesta tristíssima història. Només el lúcid Wilson (el Cap de pardals del títol) i l'innocent Chambers acaben sense taca, però no sense dolor, en aquesta obra de denúncia social.

Podeu llegir un comentari més extens en aquest mateix blog (i acompanyada de música, si voleu):

I el riu segueix fluint

Twain és autor de nombroses obres alguns cops mal qualificades "per a joves". Us recomano llegir la versió original d'El príncep i el captaire (no les "adaptacions") i ja em direu si es tracta d'una obra per a nens. En realitat, és el mateix que li passa a aquest Cap de pardals. També es pot passar molt bé amb els llibres de Tom Sawyer, Huckleberry Finn, El conte del nen dolent, Una història de fantasmes...




dilluns, 14 de novembre del 2022

Així venen les cartes


 

Heu jugat algun cop al solitari de cartes? Hi ha de molts tipus —encara que els PC n'han popularitzat amb prou feines un parell—, però en tot cas la seva característica comuna (i òbvia) és que t'enfrontes a un grup d'elements de nombre fix i sempre amb el mateix significat, i has d'anar-los eliminant segons unes normes que varien a cada joc, fins arribar a treure'ls tots del davant, cas en què guanyes el solitari.

La meva mare, que n'era molt aficionada, me'n va ensenyar cap a nou o déu variants, unes més fàcils i altres no tant, però quelcom que passa sovint és que, t'hi posis com t'hi posis, no pots arribar a acabar el joc, quedes tancat. Tens totes les cartes al davant, però l'ordre de sortida t'és advers. Un as queda bloquejat pel seu mateix dos, un rei t'embolica la troca i no et deixa accedir a aquell cinc de la victòria: les cartes no han vingut bé. Ja ho veus, no queda una altra que tornar a remenar i provar sort, o plegar. Però aquell joc, està perdut.

A què treu cap aquesta reflexió? Hi pensava fa uns dies pel comentari d'uns coneguts. Sembla que algú estava molt interessat en fer determinats estudis on era complicat trobar plaça, però quan li van oferir, no es va poder matricular. En el grup se sentien comentaris així com: "Pobre, ja veus, tanta il·lusió que li feia i ara que hagués pogut, ha de tirar enrere. Ves a saber si tornarà a tenir aquesta oportunitat". I aleshores va aparéixer el savi setciències, el Salomó del barri, l'oracle d'Apol·lo versió casolana i va deixar la seva sentència: "Si realment s'ho hagués proposat, ho hagués fet. Això és falta d'interés i de voluntat. Quan un vol, pot." 

Per aclarir la meva crítica, he de dir que ningú dels presents (ni el vuitè savi de Grècia) sabia la raó de la renúncia.

Mmmm, segur? Saps tu, oh llum dels que caminem en les ombres, què li ha passat al nostre subjecte? Jo mateixa us puc posar alguns exemples de casos reals que he conegut de primera mà:

  • Aparició sobtada d'un mal estat de salut o patologia concreta que no permet al subjecte fer determinats esforços, ni físics ni mentals, durant un temps bastant llarg.
  • Accident de conseqüències greus, de la mida d'una tetraplègia o una amputació, amb llarguíssimes estades hospitalàries. Però no cal arribar aquí, vaig conéixer una noia, excel·lent pianista, que a punt de treure's la carrera de concertista va patir un accident de cotxe i es va malmetre un dit. No es va poder ni graduar, i es va quedar en professora.
  • Ruïna econòmica imprevista que no deixa una altra sortida sinó treballar del que sigui les hores que facin falta, en tres feines si cal.
  • Malaltia degenerativa d'un familiar proper que, per determinades circumstàncies que no estem en condicions de deixar de banda, ens converteix en cuidadors a jornada completa.
  • Embaraç inesperat que ens porta a un replantejament de vida.
  • Enamorament idem que idem.
  • I segur que tothom en pot afegir unes quantes.

Efectivament, unes són dolentes i altres són bones, però totes tenen el mateix efecte: allò que volíem fer s'ha d'aparcar i ja es reprendrà algun dia... si es pot.

Aleshores, a què ve aquesta crítica maligna, de la "falta de voluntat"? Bé, ja fa una llarga tirada d'anys que una colla de pretesos "gurus" va agafar pel costat que crema una certa saviesa antiga i tradicional de molt valor. En concret, allò referent a creure en un mateix, a enfortir-se mentalment, a saver-se adaptar a les circumstàncies i treure'n profit, a posar-se metes concretes i treballar-hi de forma constant; en fi, una sèrie d'habilitats molt necessàries i útils que ells han retorçat fins a convertir-les en coses com: 

  • Ets l'amo del teu destí (no sé que en pensen els familiars de les víctimes del tristement famós desastre de Germanwings del 2015. Eren totes tontes? Qui sàpiga del cas entendrà l'exemple).
  • Tu estàs creant contínuament la teva realitat (una afirmació totalment certa quant al món interior, però falsa si es refereix a l'exterior. Pensem en totes les persones que han de suportar guerres i les seves conseqüències durant anys i anys: destrucció, tortura, violació, fam, mort i desesperació. Igual és que són tan tontes com les de Germanwings, per dir alguna cosa).
  • La teva ment canvia el medi (d'aquí la sequera, no ens agrada que plogui).
  • I podríem seguir però ja s'ha entès, suposo.
Tots els casos que he conegut de persones que han sigut capaces de superar les seves limitacions ho han fet pel que fa a elles mateixes, i degut molts cops a eventualitats molt aleatòries. És clar que ells han de ser persones mentalment fortes i equilibrades que donen el millor en moments terribles, que saben aprofitar el bo que troben, i obtenen la victòria: Setphen Hawking, Victor Frankl, Cornelia Ten Boom, Louisa May Alcott, Malala Yousafzai... 

Us explicaré el cas de dues persones que vivien al mateix carrer, a la mateixa escala, en portes adjacents, la primera i la segona del mateix pis. Un home de quaranta-cinc anys i una noia de vint-i-vuit. Tots dos van agafar la mateixa malaltia. Tots dos van lluitar per sobreviure. Només ho va aconseguir un. Era jo. És que jo era més llesta, més intel·ligent, més vàlida, més simpàtica, més espiritual, més New Age, més vegana? Doncs no, simplement, l'home, el meu veí, va emmalaltir déu anys abans que jo, quan encara no s'habia descobert una cura realment eficaç. Estava molt menys greu, però va morir. Jo estava molt més greu, però vaig sobreviure. Les cartes van venir així, i simplement eren disposar, o no, d'un determinat medicament.

Aquestes persones que parlen sense saber, que jutgen sense dades, que queden com a molt doctes repetint com a lloros fragments d'autèntica saviesa que estan pervertint i adulterant, no només són ignorants, no només són desconsiderades i condescents. És molt pitjor: són extremament cruels.