dissabte, 11 de setembre de 2010

Pare Lebbe: estimo i comprenc


Vaig conèixer Vincent Lebbe d’una manera prou estranya. Passejava per una d’aquelles fires del llibre usat, de segona (o desena) mà, amb taules abarrotades de volums de totes les grandàries, col•locats sense ordre ni concert. Triats, remenats i fins i tot caiguts; oberts, doblegats, gastats, sembla que demanin per caritat al passejant que els escullis, els adoptis i els portis a casa, que no els deixis abandonats al carrer, exposats a sol i serena. D’alguna manera tenen vida pròpia.

Doncs allà s’estava, un llibre en rústica, de tapes taronges amb lletres blanques, curosament protegit per una funda de plàstic. El títol: Diplomacia de Cristo en China (Vie du Père Lebbe, Leclercq, J., 1955). I direu, es pot saber què és el que et va atreure? Ni jo ho sabria dir. El vaig agafar i només amb un cop d’ull vaig veure que es tractava d’una obra religiosa catòlica. Així, d’entrada, semblava la vida d’un missioner com poden haver-hi tantes, fins a l’avorriment, en qualsevol llibreria pietosa. L’edició espanyola era de l’any 1960, d’una tal Editorial Litúrgica Española i amb tot de nihil obstat, imprimatur, noms d’autoritats, etc., en les primeres pàgines. L’anava a deixar quan vaig veure la fotografia de Vincent Lebbe. Quins ulls! Quina expressió! Vaig voler saber qui era aquell home. El llibre era quasi regalat, devia portar anys donant voltes amunt i avall però estava pràcticament nou; dubto que hagués estat llegit ni un sol cop. «Vinga, va, pel que costa... Si no m’agrada el torno a portar a la fira i punt.»

Bé, el llibre no em va agradar gaire, però es va repetir el que us vaig explicar al meu post Família Ten Boom, que el que sí valia la pena era la història que es relatava, la història d’un home belga que va viure una aventura extraordinària.

Frédéric Lebbe va néixer a Gant l’any 1877, i va ser ordenat sacerdot, va adoptar el nom de Vincent i va ser enviat com a missioner a la Xina l’any 1901. Dins de l’esperit de la seva època, havia estat format en la idea de l’occident (i França molt especialment) com a mestre civilitzador de la resta del món. Ja des de molt jove havia tingut molts problemes a les escoles belgues pel seu fervent patriotisme pro-francès; era anti-flamenc, francòfon convençut i militant, catòlic de soca-rel, pregoner entusiasta de la seva veritat i disposat a portar la llum als infidels a qualsevol preu... Vaja, direu, i això et sembla tan interessant? Ah, però a la família Lebbe hi havia una espurna lliberal, una influència quasi impalpable provenint d’un avi viatger, luterà, bohemi i aventurer. Els pares de Frédéric el van ensenyar, abans que res, a pensar per ell mateix, a observar i decidir. En el fons, tenia una mentalitat ben diferent del que es portava en una societat com la seva. Arribat a la Xina, va ser colpit per la realitat del país que havia anat a convertir fins a integrar-s’hi totalment i adoptar la nacionalitat xinesa.



Durant tota la seva vida va combatre incansablement les ingerències colonials de les potències occidentals i del Japó en els afers interns xinesos, ingerència que durava des del 1848. Va lluitar contra els prejudicis de l’església catòlica en contra del clergat indígena que ells mateixos formaven... i després menyspreaven. Va defensar la igual dignitat de totes les persones, de totes les llengües, de totes les nacionalitats. Es va enfrontar greument contra la jerarquia catòlica, que el va castigar, ofegar i reprimir. Va obeir, així estava educat, però no va canviar de pensament. Va estimar la seva nova terra, es va introduir en la seva cultura, va adoptar els seus costums, va estudiar la seva literatura... És impossible en quatre ratlles fer arribar l’obra immensa de Lebbe, i, especialment, l’amor que va donar sense aturador allà on va anar. No és fàcil explicar en un moment com aquesta persona va ser capaç de fer canviar la visió que es tenia dels orientals i altres pobles, als quals s’anava a salvar, sempre i quan acceptessin que eren inferiors. No va deixar per remoure ni una pedra de la hipocresia europea.





Una pinzellada del que eren les relacions entre missioners i xinesos: Vincent va rebre el primer xoc important en el moment en que baixava la passarel•la del vaixell que l’havia deixat a Tientsin. Trotava alegrement amb la seva maleta quan va ser increpat pel sacerdot que l’havia anat a esperar: «Un missioner no porta mai la seva maleta. Doni-li a un xinès!» Sí senyor, què carai, missioners però no tontos; desprès de tot, els blancs som superiors, oi? A sobre que venim a fer-los un favor... Ai, com s’encresparà el nostre amic Vincent contra aquestes coses denigrants, com hi lluitarà sense descans a costa de la seva carrera, de l’estimació dels seus superiors. Va ser un home valent, un d’aquests valents de veritat que no necessiten armes, ni violència. Totes aquestes, virtuts que justament els xinesos aprecien molt: d’aquí ve que fos conegut a tota Xina amb el nom que portarà per sempre: Lei Ming Yuan, el tro que canta en la distància.

P.D.

Evidentment, he conservat el llibre. Són cinc-centes pàgines que s’han de llegir amb paciència i a cops entre línies, però val la pena. La figura de Lebbe no és gens coneguda al nostre país, però sí a Bèlgica i França, on ha estat molt valorat i un inspirador de la visió molt més fresca, lliure i senzilla del catolicisme que es porta per aquelles terres. Jo no sóc catòlica, però puc apreciar i valorar perfectament a una persona així. Un dels meus herois, i tant! I no pel que va aconseguir, o no, sinó pel valor amb que es va enfrontar a ell mateix, a les seves creences i conviccions, en com les va afinar, en com va créixer, en com les dificultats no li van fer trair mai la seva íntima veritat. Més enllà de religions establertes i creences no compartides, Lebbe és per a mi algú molt especial: qui em va ensenyar a mirar als altres, els diferents, en lloc de jutjar-los!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada